Quan pensem en el Sedaví actual, ple de vida i activitat, costa imaginar que fa molts segles aquest lloc no era més que una zona humida i inhòspita. En l’antiguitat, l’Albufera ocupava una superfície molt més gran que l’actual i s’estenia fins a arribar a zones com Russafa o la vella Vía Augusta. Tot aquell espai estava ple d’aigua, matolls i fang, i no reunia les condicions perquè ningú hi visquera de manera estable.
Per això, ni romans ni visigots van fundar poblaments ací. Els romans preferiren instal·lar-se en altres punts de l’Horta que estaven més elevats i pròxims a grans rutes, com Catarroja o Torrent, mentre que el territori que hui és Sedaví continuava sent simple aiguamoll. Tot canviaria amb el pas del temps: la naturalesa va anar depositant terra procedent de les parts més altes i les zones inundades començaren a assecar-se lentament. A poc a poc, aquesta terra humida es transformà en un espai més ferm i cultivable.
Quan les condicions foren suficients per a viure i treballar, una família àrab va ser la primera a assentar-se a les nostres terres. Van construir una alqueria, una mena de masia fortificada amb torre, forn, graner i les habitacions necessàries per a fer vida i cultivar la terra. Aquell primer nucli humà és l’origen de Sedaví tal com el coneixem, i encara que no sabem amb exactitud on estava aquella alqueria, sí tenim proves que existia, perquè apareix citada en documents molt antics del segle XIII, concretament en el Llibre del Repartiment, que recollia les terres que el rei Jaume I entregava després de la conquesta de València
En aquests escrits, es parla de donacions de terres en Sedaví a cavallers que havien ajudat el rei en la conquesta. Per exemple, en l’any 1240 es mencionen quatre jovades —una antiga mesura agrària— dins del territori sedavienc i uns anys després altres documents tornen a fer referència a terres situades “al costat de l’alqueria de Beniçidavi”, nom que utilitzaven llavors per al lloc que hui és Sedaví. Açò demostra que abans que arribaren els cristians, ja hi havia ací una comunitat àrab organitzada.
Quant al moment exacte de la seua arribada, no se sap molt bé. Segons teoritza l’antic cronista de Sedaví Vicent Ruiz Monrabal en el seu llibre Sedaví, poble de l’horta, el primer grup d’habitants va deixar la ciutat de Xàtiva i les zones pròximes durant una etapa complicada al segle XII. En aquell temps hi havia moltes tensions entre diferents grups musulmans —àrabs, almoràvits, almohades— i les ciutats més grans patien conflictes i impostos elevats. Davant aquesta situació, no seria estrany que algunes famílies buscaren un lloc més tranquil i segur per a viure i treballar la terra, i trobaren en aquest espai de l’Horta, aleshores ja més sec i fèrtil, un bon refugi per començar de nou. Amb el pas dels anys, aquells primers camps i aquella primera alqueria van assentar les bases del que acabaria sent un poble pròsper i ben arrelat al territori. Tot i això, cal remarcar que el cronista especifica que açò és un criteri personal a falta de documentació històrica.
En conclusió, Sedaví va nàixer de manera lenta però decidida, gràcies a l’esforç de qui va veure potencial en unes terres que estaven transformant-se. Aquella primera alqueria àrab va sembrar la llavor del poble que som hui. Conéixer estos orígens ens ajuda a valorar encara més el camí recorregut per generacions de sedaviencs.
Article elaborat a partir de la informació recollida en el llibre Sedaví, poble de l’horta de Vicent Ruiz Monrabal.